Poeta del foc, psique russa, sibil·la: Tsvetàieva no admet cap etiqueta perquè en crea una de pròpia. No accepta lleis ni en l’escriptura ni en l’amor: per a ella, vida i literatura signifiquen la mateixa cosa —un apassionament lliure i fervorós. Els dos reculls de poemes que componen les Fites, publicats ara en català per primer cop, es van escriure entre 1916 i 1920: entre el darrer any de la Rússia tsarista, les revolucions de febrer i octubre del 1917, la precarietat immediatament posterior i la mort per desnutrició d’Irina, la segona filla de la poeta. Les Fites representen l’inici de la maduresa literària de Tsvetàieva, la seva entrada al panorama de recitals i el reconeixement per part de la crítica i dels companys de l’Edat de Plata: Akhmàtova, Pasternak, Mandelstam, Balmont... La poeta desplega un imaginari complex i personal, en el qual amor i amistat, maternitat i infantesa, ciutat i ruralia, tradició ortodoxa i màgia gitana, somnis i quotidianitat, i desig hi conviuen enllaçats pel vincle ancestral de la poesia i la música.
Prohibida a la Unió Soviètica fins a vint anys després de la seva mort, Marina Ivànovna Tsvetàieva (Moscou, 1892 ? Ielàbuga, 1941) és una de les grans poetes de la història de la literatura i una veu inclassificable. D’adolescent, pogué estudiar i viatjar per Europa i, a divuit anys, s’autoedità el primer recull de poemes. Però el moment polític la condemnà a la precarietat i l’alienació: s’exilià primer a Praga, després a París i tornà a l’URSS l’any 1939. Allà se suïcidà a quaranta-vuit anys, després de ser evacuada de Moscou a causa de l’entrada de l’exèrcit nazi. Malgrat el seu periple, ens llegà una obra vasta i particularíssima, que inclou poesia, prosa, teatre, assaig, dietaris, correspondència, i traduccions de Rilke, Baudelaire o Lorca.