L’esmorzar peripatètic de l’home del bigoti, l’estrany ritual de la màquina d’escriure (i la fascinació per aquell clinc que fa perdre l’oremus), l’excursió (o travessia) a l’hort de l’avi, aquell amor atàvic pel terròs, la festa desfermada per la primera dent apareguda... Infant dels grans narra un dissabte qualsevol a casa d’uns pares novells que no són qualssevol i una menuda de vuit mesos que no para quieta. La percepció privilegiada de l’infant transporta el pare i la mare als respectius paradisos de la memòria i a valorar algunes minúcies amb uns ulls que tothom ha lamentat alguna vegada haver perdut.
Tàrrega, 1952. Un cotxet avança amb parsimònia de dia de festa per un camí erm.
«I heus ací, de sobte, un arbre. Feia estona que, de tan a prop, no se n’havia vist cap. És un arbre solitari, d’aquests espontanis, el rebrot d’una soca que hom creia ja morta. Arbre petit, aixecant un metre i mig damunt la terra, allí arrelat sobre la riba polsosa. Es rega quan plou, ningú no en té cura. Per això creix fort i amb un cert aire de desmenjat. La petita, potser perquè la cosa l’agafa de sorpresa en aquell passatge pelat, potser perquè hi endevina, per l’alçada, per la figura, un contemporani, li fa la gran rebuda. Ho abandona tot per fer-s’hi amiga».
