«Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t’estimo més que mai. Dins el pit hi tinc, una altra vegada, un buit que em devora i que només omple l’escalfor del teu cos vora el meu», escriu André Gorz l’any 2006 a Doreen Keir, la dona que ha estat al seu costat des que es van conèixer a Lausana l’any 1947. La Carta a D. és la demostració que es pot, alhora, estar enamorat i ser lúcid, i de manera sostinguda en el temps, però també és el balanç d’una vida al centre de l’ebullició política i intel·lectual de l’Europa de la segona meitat del segle XX.
Amb honestedat i tendresa immenses cap a Doreen, amb esperit crític i distància irònica envers ell mateix, André Gorz ens fa reviure les inquietuds i les passions d’una anglesa i un jueu austríac, tots dos joves intel·lectuals d’esquerres, al París dels anys 50. D’aquest tàndem, ella n’és l’argent viu, l’impuls vital, la intel·ligència de l’instint i de la subtilitat. És aquesta personalitat exuberant i mesurada alhora, i la construcció d’aquest projecte comú que donarà sentit a les seves vides amb una dignitat sobirana, fins a l’ultimíssim moment, el que André Gorz vol honorar amb aquest text.
André Gorz (Viena, 1923 – Vosnon, 2007) és un dels pseudònims de Gerhart Hirsch (l’altre és Michel Bosquet, que fa servir per protegir-se en signar els seus articles polítics en plena guerra freda). Filòsof, escriptor i periodista austríac d’origen jueu, passarà els anys de joventut a Suïssa per protegir-se de l’antisemitisme del seu país d’origen. És llavors que comença a interessar-se per Sartre, l’existencialisme i el marxisme humanista. Més tard, a París, desenvoluparà la seva carrera com a filòsof i com a periodista. Col·labora a Les Temps Modernes, esdevé el redactor principal de geopolítica de Paris-Presse l’any 1951 i de L’Express a partir del 1955; esdevé, amb Jean Daniel, el confundador de Le Nouvel Observateur l’any 1964. Del seu període existencialista, destaca la novel·la El traïdor i l’assaig La moral de la història. Heterodox, furiosament independent, autocrític i perspicaç, la reflexió a l’entorn de l’alienació en el treball propiciada pel capitalisme el portarà a l’ecologia política, fins al punt d’ésser considerat com un dels pares del Decreixement.
