Que algú de l’altra punta de la terra faci el cop de cap de venir a viure al teu país. Que et triï a tu per veí. Que faci créixer els seus fills en la teva llengua perquè estimin el que tu estimes. I que aquest algú que treballa en una perruqueria dotze hores al dia, sis dies a la setmana, amorrada als teus peus, a les teves mans i als teus cabells, tingui la generositat d’explicar-te el seu món.
Hi ha un bon pessic de la Xina de la Wenling, aquí dins. Un bon pessic de la província de Zhejiang, d’on va venir un dia de fa deu anys. Però hi ha més perfums d’arreu, en aquesta casa de manicures, esquilades i permanents. Hi ha jubilades de Gràcia, joves tossudes, una embarassada enamorada, llàgrimes de la guerra del Vietnam, productes de cosmètica francesos, injustícies forjades a Amèrica i racisme ben empeltat.
Per això n’hi diuen ca la Wenling: perquè la modèstia de fora amaga una autèntica reserva d’humanitat, un catalitzador que arrenca confidències, desenterra tragèdies i fa esclatar riallades. Un centre d’intercanvi d’afectes que fa tant servei al barri com l’ambulatori, l’escola o el mercat.
I tibant tot el llibre de dalt a baix, el regal d’una amistat. Perquè aquesta novel·la també celebra el trencar el gel, el mirar als ulls, el començar una conversa. Perquè és possible transformar el lost in translation en unes ganes boges de fer-se entendre.
